Jugar contra l’Athletic significa també fer-ho contra la seva forma d’entendre el futbol. És un equip diferent. Ni millor, ni pitjor; diferent. Talent però també amb un estil de lluita indestructible. Per tant el Mallorca havia, com a mínim, d’igualar l’intensitat. I així ho va fer.
Vicente Moreno va moure poques peces i tampoc va tocar l’identitat. Això sempre és garantia de feina i d’equip bregador. En línies generals va ser millor la segona part que la primera i qualsevol cosa hagués pogut passar.
El triangle del mig del camp va omplí de feina la zona més ample del terreny de joc. Però la feina de Febas assumint el paper de protagonista a les sortides en contraatac ajudà a mantenir l’equilibri del partit. Desprès Baba ajudà a escombrar molta tasca defensiva. Take va demostrar que té talent i que estarà al servei del grup.
Per la seva banda Garitano llençà, com era d’esperar, els seus lleons a la pressió alta. Wiliams per intimidar i condicionar als centrals. La seva velocitat sempre pot sembra amença. Muniain i Cordoba pels costats i Raul Garcia amb la missió d’arribar des de la segona línia. Els lleons varen disposar de les seves ocasions i varen buscar la victòria fins al darrer minut.
El partit va ser un espectacle majúscul. La dinàmica de partit va donar opcions als dos equips. Una penal per cadascun, la pilota a la fusta de forma compartida i arribades farcides de fam de victòria. Certament el Mallorca duu tres partits sense marcar però també es cert que està molt pròxim a guanyar. Convé no menysprear la vàlua que té un empat perque aquest equip només té un objectiu possible que no serà senzill d’aconseguir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario