LA CORDA S’ESTIRA

No puntuar fora de casa obliga a guanyar pràcticament tot allò que es juga a Son Moix i això es un afegitó de pressió damunt el joc del Mallorca. Una altra vegada era jugar sense xarxa i aquesta vegada va sortir creu. Varen ser dues parts molt diferents i amb alternància variada en el joc. 

Per aquest difícil compromís Vicente Moreno trià el seu onze omplint, com era previsible, el mig del camp. Baba a l’eix, amb l’ajuda de Salva Sevilla i Febas, intentaren subjectar el control del partit. Però a la primera va ser del tot impossible. Joan Francesc Rubi es va moure amb la seva versatilitat tàctica. Els dos laterals com extrems en fase ofensiva amb Bartra, equilibrant l’eix, i juntant a Fekir i Joaquin per dintre condemnaren la fase defensiva vermella. 

A la segona part el Mallorca va millorar molt. De fet, moltíssim. Take, per la dreta, va trobar el calaix de rendiment òptim. Allà es va encetar la bretxa de l’amenaça en atac. A quasi totes les jugades d’atac va comparèixer el jugador japonès. Bon partit, amb bon rendiment defensiu, el col.locà com el millor del partit. 

Els mallorquins ho varen intentar de totes les formes possibles. Atacs combinatius i arribades que varen dur al Betis fins al límit però el joc no va venir acompanyat de l’eficàcia necessària. Al final va sortir la derrota i ara arriben dos partits consecutius lluny de Son Moix. Podrà, el Mallorca, rapinyar punts ? 

NO HI HA MANERA

Lluny de la protecció de Son Moix no hi ha manera de rapinyar punts. Per una cosa, o per altre, això s’està convertint en una rèmora difícil de superar. 

El Mallorca va moure la seva alineació i va entrar de forma bona al partit. Control, arribades i perill sota la porteria defensada per Aitor Fernández. Budimir no va jugar tot sol en atac. Take, Dani Rodríguez i Febas ajudaren per amenaçar i donar sensació de perill. 

Però el rival també va jugar. Morales i Rochina varen subministrar pilotes, amb mol mala intenció, a un Roger que va ser punta de llança. Els dos canvis, per lesió, condicionaren els seus moviments de l’entrenador però no el seu estil de joc. 

Curiosament va ser una passada de Marimon, sincronitzada amb una desmarcada de Roger, que otorgà el primer gol. El Mallorca va tenir dificultats però empatà gràcies a una bona connexió entre Take més Sastre i la finalització de Dani Rodriguez. 

Després d’això molts esdeveniments es varen presentar damunt la gespa. Un canvi, amb Señé al costat de Baba, per tancar millor els passadissos interiors i, curiosament, arribà el gol llunyà de Rochina. Als darrers instants del partit la superioritat numèrica va ser aprofitada amb atacs ben trenats i el Mallorca es va fer mereixedor d’un empat que finalment no va arribar. 

OPORTUNITAT PERDUDA

El Mallorca sortí al terreny de joc amb mentalitat de lluita i també amb la profunditat necessària per intimidar al contrari. Jugar contra Osasuna sempre és sinònim d’intensitat i de disputa. Els mallorquins varen fer dues parts molt diferenciades i amb possibilitats absolutament contràries. 

Vicente Moreno, dins un partit de difícil control, es va moure de forma diferent. Lumor per l’esquerra, Gámez per la dreta i l’amenaça de Lago Junior per intimidar l’esquena d’Estupiñan. Aquí va guanyar una posició i es va fer acreditor a la victòria. Els primers quaranta-cinc minuts varen tenir control vermell gràcies a dominar el joc i també les àrees.

Però en futbol tot és susceptible de canvi i així va ser. Jogoba Arrasate intentà dur el seu joc de pilota a banda, per trobar situacions d’avantatge, i tot es va girar. Allà va trobar profit i el Mallorca es va convertir en transparent. 

L’opció dels dos davanters, desprès d’encaixar, va serví per tenir més aliment a la línia d’avantguarda però també desprotegí la zona de mitjos. I ho va fer de forma molt perillosa. De fet a l’estona final el desequilibri posicional aproximà el partit a la derrota. 

Finalment es va sumar un empat que es pot considerar just i ajustat a la feina dels dos equips. Ara la Lliga torna a jugar-se lluny de la protecció de Son Moix i aquí el Mallorca està obligat a donar un pas endavant. 

VAN DESPERTAR MASSA TARD

Quan un equip tira la bala del canvi d’entrenador tot és susceptible de ser modificat i, per això, el Mallorca havia de jugar amb certa precaució pero també amb personalitat. La disposició inicial va ser l’esperada però l’inici va dur l’encontre per paràmetres no esperats. 

Inicialment els mallorquins van entrar al partit de forma correcta i inclús de forma inesperada augmentaren les dades de possessió. Això sí, una conservació de pilota estèril i poc profitosa. També alguna pèrdua de pilota a zona de risc anunciava la possibilitat de problemes i aquests arribaren, més per voluntat pròpia, que pel futbol tirat pel contrari. 

El Leganés canvià el sistema i s’apuntà als quatre defenses amb incorporació de laterals. I així va arribar la jugada del gol que canvià la dinàmica. Després d’això va costar moltíssim crear situacions de perill. El col·lapse a la zona de mitjos obligava a buscar alternatives de joc per defora o a algú amb capacitat de desequilibri. Take va capitalitzar alguna opció però el perill només va arribar a la part final i gràcies a l’estratègia. 

Finalment hagués pogut arribar l’empat però és de justícia reconèixer que ells haguessin pogut dictar sentència en dues ocasions quasi definitives. Ara toca llepar les ferides i preparar el pròxim partit davant Osasuna. 

EL MALLORCA POSA DE GENOLLS AL MADRID

Jugar contra el Reial Madrid és jugar contra la màxima dificultat possible. La qualitat de cada posició és un fet inqüestionable que s’ha de minimitzar de forma categòrica. La diferència és tan abismal que s’ha de jugar molt bé, sense cometre errors, i també tenir un punt d’estrella als moments àlgids. I el Mallorca va signar un encontre rodó. Feina fins a l’extenuació, ordre tàctic i finalització a guanyador. 

Vicente Moreno tornà a confiar amb els seus. Però, a més, va estar encertadíssim en les seves decisions de partits. L’embut del mig del camp va partir al Madrid en tota la seva elaboració. Febas, Baba i Salva Sevilla, amb la col·laboració de Dani Rodriguez ofegaren el mig del camp blanc. Situacions de superioritat numèrica per part vermella varen treure els colors a un Isco desaparegut 

El canvi de posició de Gámez reforçant el perfil dreta serví per neutralitzar a Vinicius. Desprès Lumor va fer allò mateix pel seu cantó. Menció especial mereix Lago Junior. Va fer un golàs i va ser fonamental per exposar al límit a Odriozola fins que, fins i tot, li va treure l’expulsió. 

El Madrid beu dels atacs ràpids i dels contraatacs. Però el Mallorca evità l’intercanvi de cops i va igualar el talent amb esforç. Va treure aigua durant tot l’encontre i les pèrdues de pilota a zona de risc practicament no van existir. 

Guanyar al Madrid té un mèrit extraordinari i convé posar-ho en valor. Aquesta bombolla d’autoestima servirà per afrontar uns pròxims compromisos que tindran una importància més gran. 

SUPERIORS AMB VICTÒRIA

En cap cas era una final però sí un encontre per ajudar a canviar una dinàmica perillosa de resultats negatius. Els dos precisaven sumar per així reforçar el seu joc i també tots els aspectes mentals. I la victòria del Mallorca va ser absolutament justa i ajustada al joc tirat pels dos equips.

Vicente Moreno va tenir l’avantatge de poder preparar un únic compromís setmanal mentre que David Gallego va haver de repartir els seus esforços. Però això en futbol és relatiu i més tenint en compte la victòria a Moscou. 

En qualsevol cas les hostilitats es varen cuinar a foc lent. El Mallorca omplí el seu mig del camp amb els tres futbolistes de rigor més l’esperat joc exterior. Per la seva banda l’Espanyol col.locà també tres per dintre per intentar la sorpresa per defora. Això va produir un col·lapse a la zona de mitjos que dificultà al màxim la progressió en el joc. 

Els catalans intantaren avançar en possessió mentre els mallorquins ho van fer en verticalitat. Empat tècnic fins que arribà la jugada de Sastre i el gol de Budimir. D’aquí cap endavant el control vermell va ser clar i nítid. I just per això va arribar el segon gol i el tancament del resultat 

El Mallorca li va deixar tenir la pilota a l’Espanyol allà on va voler i jugà a guanyador amb la seva pressió i les sortides verticals. Importantíssima victòria que arriba sense encaixar cap gol i que servirà per curar ferides i preparar amb tranquilitat el partit contra el Reial Madrid. 

UN ERROR VA SER CONDEMNA

Hi ha partits on les possiblitats d’èxit augmenten de forma exponencial i aquest era un d’ells. Un rival en dubtes, poc gol i resultats compromesos van obrir la porta de l’esperança vermella. I aquesta sensació es va aguantar fins que va haver-hi un error que va ser definitiu. Un altre vegada va ser fruit d’una jugada d’estratègia. Un córner provocà un penal absurd que canvià tot el partit. 

Inicialment el Mallorca botà a Mendizorroza amb la lliçó ben apresa. El ritme va ser baix, molt baix. Vicente Moreno col.locà a Take i Lago per defora i Budimir per posar en problemes als centrals locals. Una jugada seva va ser l’únic aval d’atac però la pilota es va estavellar al pal. 

L’Alabès és un equip d’amenaça servida en comptagotes. Només dos gols i fets pel mateix jugador anunciaven un partit de poques ocasions. Així va ser. Però el marcatge damunt Joselu era prioritat de partit. Evitar les prolongacions era clau defensiva i això es va fer fins la jugada fatídica. 

Els dos equips estaven abocats a l’empat o a aprofitar una errada. I aquí va estar profitós l’Alabès que no va fallar des dels onze metres. Després d’aquesta jugada el partit es va acabar i la derrota arribà de forma categòrica. 

No hi ha temps per les lamentacions i el Mallorca s’haurà d’aixecar de cara al partit davant l’Espanyol. Aquí es posarà a prova la capacitat d’un equip que haurà de tenir paciència però també haurà de millorar a la seva pilota aturada

MASSA DIFERÈNCIA

La diferència de possibilitats era sideral. Era un partit on la diferència de potencial era pràcticament insalvable. Uns tres-cents cinquanta milions de límit salarial contra trenta es juntaren damunt la gespa per disputar els tres punts en joc. I això va quedar demostrat des del primer minut de l’encontre. La primera part quasi va ser un monòleg de joc i superioritat visitant. 

El Mallorca va intentar utilitzar les armes esperades. Pressió, feina i aplicació. Però les característiques del rival també jugaven en contra. Vicente Moreno col.locà a Take a la banda dreta i allà va aconseguir ser el millor amb la camiseta vermella. Totes les opcions d’atac sortiren de les seves botes i, a més, es va sacrificar moltíssim en tasques defensives. 

Per la seva banda l’Atlètic de Madrid posà material de combustió en atac. Diego Costa va tenir la companyia de Joao Felix per així tenir més possibilitats d’obrir la llauna vermella. Varen fer la seva feina amb l’ajuda d’un Vitolo que va créixer destruint la tasca defensiva mallorquina. La possessió de pilota fregant el setanta per cent de la primera part ajudà a la desfeta. 

Durant la segona part l’Atlètic de Madrid va fer la passa enrera, que normalment fa amb el resultat a favor, i aquí els locals haguessin pogut fer un gol per fer créixer dubtes. No va passar i el partit va quedar tancat. 

Una menció especial precisa l’estratègia. El Mallorca s’està mostrant dubitatiu en aquest tipus d’accions i millorar això serà fonamental en la lluita per la permanència. En qualsevol cas és necessari reconèixer que aquesta no és la Lliga més assequible i que diumenge, per exemple, si que vindrà un partit més equilibrat i exigible. 

AMB TOT EN CONTRA

Era un partit sense trampa ni cartró i totes les circumstàncies negatives es varen posar del cantó vermell. Un gol en pròpia porta, un càstig d’un penal inexistent, una targeta vermella suavitzada en groga i dues lesions varen ser una llosa impossible d’aixecar. 

És molt difícil valorar el joc mallorquí després de tanta catàstrofe. Les característiques del rival obligaven a màxima intensitat però també jugant des de l’equilibri posicional. I això va costar moltíssim. Els canvis, produïts per les lesions, no són cosa menor. L’inici de partit va quedar massa tocat i la remuntada impossible. 

A qualsevol partit necessites la possibilitat d’amenaçar en atac i aquest paper el va agafar en primera persona Budimir. Dos gols seus ajudaren a ficar la por a un Getafe afavorit per les circumstàncies. També és digne de ressenyar la capacitat del japonès Take. Té capacitat per ajudar molt en atac com ja ha demostrat forçant una penal contra l’Athletic i assistint de cara a gol davant el Getafe.

El Mallorca jugà lluny de la protecció de Son Moix i aquí també necessitarà treure punts que puguin servir per fortificar la seva posició a la classificació. Aquesta derrota ha de tenir una lectura de resistència pels pròxims compromisos. Ara tocarà jugar contra un dels taurons de la categoria. Ara ve l’Atlètic de Madrid

LA LLUITA DAMUNT LA GESPA

Jugar contra l’Athletic significa també fer-ho contra la seva forma d’entendre el futbol. És un equip diferent. Ni millor, ni pitjor; diferent. Talent però també amb un estil de lluita indestructible. Per tant el Mallorca havia, com a mínim, d’igualar l’intensitat. I així ho va fer. 

Vicente Moreno va moure poques peces i tampoc va tocar l’identitat. Això sempre és garantia de feina i d’equip bregador.  En línies generals va ser millor la segona part que la primera i qualsevol cosa hagués pogut passar. 

El triangle del mig del camp va omplí de feina la zona més ample del terreny de joc. Però la feina de Febas assumint el paper de protagonista a les sortides en contraatac ajudà a mantenir l’equilibri del partit. Desprès Baba ajudà a escombrar molta tasca defensiva. Take va demostrar que té talent i que estarà al servei del grup.

Per la seva banda Garitano llençà, com era d’esperar, els seus lleons a la pressió alta. Wiliams per intimidar i condicionar als centrals. La seva velocitat sempre pot sembra amença. Muniain i Cordoba pels costats i Raul Garcia amb la missió d’arribar des de la segona línia. Els lleons varen disposar de les seves ocasions i varen buscar la victòria fins al darrer minut. 

El partit va ser un espectacle majúscul. La dinàmica de partit va donar opcions als dos equips. Una penal per cadascun, la pilota a la fusta de forma compartida i arribades farcides de fam de victòria. Certament el Mallorca duu tres partits sense marcar però també es cert que està molt pròxim a guanyar. Convé no menysprear la vàlua que té un empat perque aquest equip només té un objectiu possible que no serà senzill d’aconseguir. 

ERRORS QUE ES PAGUEN EN SANG

El Mallorca va jugar el primer partit contra un rival Champions i el resultat, per culpa dels errors, s’haurà digerir. És un encontre d´anàlisi complicada. Per una part va anar el joc i, per un altre, els gols. D’inici s’intentà anar a un partit llarg on la possible crispació de Mestalla es poses del cantó vermell. 

Vicente Moreno jugà amb els esperats i la resposta va ser bastant bona. Els vermells no només varen igualar les dades de possessió també arribaren en criteri i perill. 

L’encontre va tenir una primera part de control vermell. Pràcticament cap pilota perduda a zona de risc va evitar els perillosos contraatacs valencians. La progressió va estar disputada però les arribades de perill varen ser visitants. Fins a dos pals, un increïble de Budimir i l’altre de Lago Junior, feien preveure futures dificultats. I així va ser. La màxima es va tornà a complir. A Primera Divisió si perdones pagues i els mallorquines varen sumar derrota. 

La segona part va ser una mica diferent a la primera. Aquí ja varen aparèixer algunes pèrdues a zona de risc i el segon gol va suposar una llosa impossible de superar. 

Regalar dos penals al rival és massa avantatge i lògicament el contrari ho va aprofitar. Després d’això l’encontre no va donar possibilitat d’empatar i aquesta  derrota, com totes, haurà de tenir una lectura positiva.  

EL TALENT VA IMPOSAR LA SEVA LLEI

La feina que està fent el Mallorca és inqüestionable i en aquest partit va tornà lluí una tasca grossa i un desgast encomiable. Es tornà a jugar a la protecció dels espais escollits. I a més varen redoblar els esforços al màxim. A més talent del contrari la resposta va ser més ordre, feina i disciplina tàctica. 

La quadriga d’esquerrans de la Real Sociedad té un potencial d’amenaça que pot danyar a qualsevol equip de la Primera Divisió. Oyarzabal i Yanuzaj pels cantons i Odeegard i Merino, en diferents funcions, a la medular varen suposar un nivell de dificultat superior. 

Vicente Moreno tornà a col.locar els seus garbellets a la zona de mitjos. Convidà al contrari a atacar per desprès sorprendre en capacitat de contraatac. Fins a sis futbolistes es varen juntar a la zona més ample del terreny de joc però curiosament allà no es decidí el resultat final. 

Baba tornà a fer de paper secant. La seva aportació fou clau per mantenir un triangle de fortalesa. Ell, i els dos centrals, varen treure molta aigua que va evitar problemes majors. 

A la segona part els dos entrenadors es varen moure de forma molt correcta. Vicente Moreno va treure a Trajkovskii desplaçà a Lago i Dani Rodriguez per així refrescar la possibilitat de pressió. Però Alguacil arriscà a guanyador. Portu damunt l’esquena de Lumor i Isak per amenaçar amb les seves conduccions va ser l’aposta guanyadora. 

Finalment la definició del partit va arribar gràcies a una jugada de contraatac iniciada pel porter Miquel Àngel Moyà.  Velocitat, eficàcia i talent. Res es pot recriminar a l’actitud dels mallorquins que varen fer una feinada que no va tenir la recompensa de punts. 

FEINA, RIGOR I DISCIPLINA

El Mallorca va tornar a la Primera Divisió mantenint la bandera del compromís i de l’intensitat. A una categoria a on el talent és llei s’hauran de trobar fòrmules alternatives per tenir opcions de permanència. I al primer partit ja ha estat una demostració de dificultat que ha estat superat gràcies a una disciplina extraordinària. 

La primera batalla ha estat davant un rival farcit de feina tàctica concreta. Pressió alta, sincronització i solidaritat entre tots els components de l’equip. José Luis Mendilibar no té ni pietat ni concessions dintre del seu estil de futbol. Busca la sang allà a on la pot trobar. I va llençar els seus cap el camp vermell. Però la seva possessió no va tenir ni verticalitat ni profunditat. 

La resposta del Mallorca va ser replegament, pressió i contraatac. Tot això combinat amb un compromís col·lectiu que no pot faltar mai. I no va faltar. La tasca defensiva del tot l’equip és digne de menció. Els tres futbolistes per dintre varen fortificar el mig del camp. Baba va estar granític i desprès Dani Rodriguez omplí el camp de conduccions que ajudaven a la fixació de Budimir. 

El zero risc a l’inici del joc vermell va ser capdal durant tot l’encontre. Desprès es varen trobar passades llargues, com alternativa per evitar la pressió, i també contraatacs amb verí. També es cert que es va encaixar un gol a pilota aturada i la victòria arribar gràcies a un gol en pròpia porta. Però allò que és inqüestionable és la victòria. Justa i ajustada al joc tirat damunt la gespa. 

Aquest equip està en creixement i és necessari tenir paciència i assumir que la dificultat de cada partit serà extraordinari. Convé no menysprear la vàlua de cada punt conquerit i que aquests tres punts no canviïn la fulla de ruta del Club. 

EL MALLORCA HA TORNAT

El futbol ens ha tornat a donar un altre lliçó i aquesta vegada ens ha tocat de molt a prop. A principi de temporada el Mallorca començà la Segona Divisió essent l’onzè límit salarial de la competició. Equips com Màlaga, Las Palmas o Deportivo presentaven tres vegades més possiblitats econòmiques que els mallorquins. 

Però això en aquest esport no sempre és definitiu. L’entrenador, Vicente Moreno, ha estat clau d’èxit. Ell, ha aconseguit igualar talent amb esforç, bloc amb individualitat i ha transformat al Mallorca en un equip sòlid i eficaç. 

El joc ha variat, les posicions s’han mogut, alguns futbolistes han canviat, però el Mallorca ha picat pedra per tombar a cadascun dels seus rivals.  Pressió sincronitzada, alta solidaritat entre tots el components del plantè i prioritzar el grup per damunt l’individualitat han estat claus d’aquest ascens a Primera Divisio. 

L’equip a pujat a la màxima categoria del futbol nacional però a més aquest Club funciona com un club seriós i té l’estabilitat necessària per romandre allà a on ha d’estar sempre; la Primera Divisió

SON MOIX TÉ LA DARRERA PARAULA

Fet, lligat i tancat. L’Estadi de Son Moix tindrà la darrera paraula i decidirà el nom de l’equip que pujarà a la Primera Divisió. Aquest partit d’anada va tenir un punt infinit de complicació. Jugar en deu futbolistes més de cinquanta minuts, un gol estrany i en definitiva tota la sort en contra. 

El Mallorca no va poder més que treure aigua. Va entrar de forma molt correcte al partit però totes les circumstàncies es varen tornar en contra. L’expulsió de Pedraza va condicionar i el Deportivo va jugar la carta del desgast. I aquí va comparèixer la necessària resistència. Teranyina defensiva per després intentar algun contraatac i aconseguir així certa amenaça. Realment no es va produir. El Mallorca amb inferioritat no va poder aconseguir cap ocasió de gol i això va acabant amb una derrota dolorosa i coenta. 

Ara toca el més difícil però en futbol no hi res impossible. El Mallorca tindrà davant seu un Everest que haurà de pujar amb serenitat, tàctica, esforç i solvència. Serà difícil però no impossible. Aquest esport està farcit de resultats així que s’han aixecat. Podrà el Mallorca pujar a Primera 

EL PRIMER ASSALT ÉS VERMELL

Era el primer assalt d’una eliminatòria i allò jugat abans no contava per res en absolut. Tot era nou i tot estava per decidir. El Mallorca va entrar molt bé a l’encontre sense les precaucions típiques de tenir dos partits per davant i jugant a guanyador però amb una aplicació defensiva molt bona. Pressió, sincronització i aplicació. 

Els dos entrenadors dipositaren la seva confiança damunt els jugadors esperats. Vicente Moreno col.locà el seu mig del camp de fortalesa. Pedraza, Sevilla I Dani Rodríguez varen aconseguir el control del partit, això sí, tenint menys possessió que el rival però aprofitant al màxim la profunditat. Una de les claus de partit era no perdre pilotes a zona de risc i el Mallorca no va cometre pràcticament cap error. 

Per la seva banda Luis Miguel Ramis va intentar certificar el seu concepte granític de joc. No ho va aconseguir. Zozulya com a primera linea de pressió i vestit d’amenaça a la referència de l’atac va ser sotmés pels centrals vermells. Aquí varen comparèixer els dos defenses vermells. Valjent i Raíllo varen estar exquisits al marcatge. Expeditius, forts i sense fisures. 

En definitiva el Mallorca va ser superior al seu rival a totes les línies del joc i va agafar el fruit d’una victòria per 2-0. Queda el segon assalt per jugar i s’ha de posar una fita a l’horitzó. És necessari plantejar per marcar un gol i així obligar al rival al màxim. Encara no està dins el sac ni lligat i tampoc fermat. 

L’HORA DE LA VERITAT

La temporada regular del Mallorca ha estat bona i objectivament per damunt les possiblitats marcades inicialment. És de nota alta però, per conquerir la Primera Divisió, serà necessari treure la matrícula d’honor. Pel darrer partit de la temporada regular era prioritat no córrer cap tipus de risc. Evitar caure en sancions absurdes o lesions inoportunes que haguessin pogut minvar la capacitat als play off. Per això Vicente Moreno, amb molt bon criteri, va reduir aquesta possibilitat al màxim. 

Molts canvis i a totes les línies. Parera va tornar a la porteria. Russo i Xisco a l’eix de la defensa. A la sala de màquines varen comparèixer Baba més Stoichkov i Leo Suárez. Per defora Buenacasa i Valcerce juntament amb Abdon liderant l’atac. Va ser un partit amb moltes ocasions i de resultat imprevisible. Finalment va sortí un empat que serví per a garantir la cinquena plaça 

Ara arriba el doble bot doble mortal i sense xarxa. Els rivals tenen eines de joc molt perilloses, entrenadors amb confiança, planters farcits de talent i aficions entregades. El primer rival serà un Albacete que ha guanyat els dos partits que ha jugat contra els mallorquins. Podrà el Mallorca aconseguir allò que semblava una quimera. És possible la Primera Divisió? 

JUGARAN PER A PUJAR A PRIMERA DIVISIÓ

El Mallorca ha fet allò que a principi de temporada semblava del tot impossible. Jugarà les eliminatòries per pujar a Primera Divisió i això s’ho ha guanyat gràcies, entre altres coses, al magnífic esforç grupal. 

Era el partit més difícil dels jugats fins ara i la resposta vermella va ser efectiva. La protecció de Son Moix es va tornar a notar. I no va ser davant un adversari menor ni amb circumstàncies plàcides. Tot el contrari. Apuntava a partit més que difícil i així va ser. 

Vicente Moreno tornà a omplí el camp amb els seus. Els tres mitjos centres varen intentar el control de partit i a moltes estones ho varen aconseguir. Com sempre Salva Sevilla va treure els seus galons de futbol i decidí el ritme de joc mallorquí. Per la seva banda el Granada jugava amb zero risc d’atac i això feia que el perill en la transició sempre fos present. 

Però per intentar guanyar també era necessari profunditat i pegada. Aquí la velocitat per defora podia ser arma de victòria pel vermells. Buscar situacions d’un contra un i forçar, o anar a l’espai però de forma sincronitzada amb una passada, eren una forma de perjudicar la teranyina  dissenyada per Diego Martínez. Però el partit va estar massa enrocat. 

Jugar contra un rival tan hermètic es molt perillós perquè amb el desig de marcar es poden deixar forats de contraatac i això el Mallorca ho va evitar i en cap moment va perdre el control. Pocs errors defensius van ajudar a tancar un punt que va bastar per aconseguir la fita que hi havia en joc. 

Al final s’ha aconseguit un premi que s’ha de posar en valor. El mèrit és majúscul i la dificultat que queda per davant altíssima. És un fet, el Mallorca jugarà els Play Off 

TOCA ESPERAR I AIXECAR-SE

El Mallorca botà a la gespa de Riazor amb el coneixement dels resultats de la resta de rivals i això és, a vegades, un avantatge i, en altres ocasions, un llast que minva el rendiment. També hi havia la necessitat extrema del Depor i el punt dubitatiu dels vermells lluny de la protecció de Son Moix. Tot un brou que donava a l’encontre un estatus de màxima dificultat. I el futbol aquesta vegada va mostrà, la seva cara agre i de color negre. 

El Depor és un equip de transicions i de dificultats als atacs més posicionals. Per això era cabdal minvar la capacitat de contraatac gallega. I Vicente Moreno tornà a confiar amb els seus. Els tres soldats per dintre per a garantir pressió a la zona de mitjos. 

Durant la primera part va haver-hi minuts de supervivència a on els tres mig centres varen patir. Pedraza massa prop de centrals i Salva Sevilla amb Dani Rodriguez jugant pràcticament de pivots defensius varen otorgar massa estones de sensació de perill gallec. Però tot es va reconduir a la segona part. 

Moreno va moure fitxa i va ficar, amb bon criteri, dos davanters. Aquí guanyà i capgirà la tendència de partit. Els dos centrals varen subjectar la velocitat de Quique i la seva feina va estar a l’alçada de les circumstàncies. Arribaren ocasions de gol però també una sorpresa final que va suposa una derrota que s’haurà de superar. Ara el Mallorca haurà de fer feina psicològica i afrontar el repte sota la protecció de la seva afició. Podrà tancar les eliminatòries ? 

VAN CAURE A LA TRAMPA

El Mallorca afrontà un partit ple de garbellets i no el va poder solventar de forma eficaç. Primer s’havien de superar les baixes i després no caure a la trampa de creure que l’adversari donaria alguna facilitat. Jugar contra un equip descendit és jugar contra un rival imprevisible. I així va ser. 

La primera part va està farcida d’instants perillosos pel interessos vermells. El Mallorca es va contagiar del ritme de joc contrari i això en futbol sempre és sinònim de jugar amb foc. Massa esperar i poc atacar varen marcar un final de la primera part amb un atac i gol local. Una penal errat, una pilota al pal i un gol va marcar el desenvolupament de la resta de partit. 

Als segons quaranta-cinc minuts el Mallorca va millorar amb molts espectes. Dos davanters per condicionar, repuntar el joc exterior i augmentar el ritme de joc varen ser un bàlsam que ajudar a empatar. Abdón va ser el millor aval del joc vermell. Incisiu, profund i donant solucions al darrer tram de camp. 

Però el darrers instants de partit encara donarien una sorpresa final. El futbol mai s’atura de donar lliçons i aquesta vegada també ho va fer. Un servei de banda mal defensat obrí la porta d’una derrota inesperada i dolorosa. Ara el Mallorca s’haurà de curar les ferides i preparar-se per la pròxima batalla que serà sota la protecció de Son Moix